UN NOU BANC PEL POBLE

Aquest dilluns el poble ha guanyat un nou element de mobiliari urbà però n'ha perdut un altre. El banc que hi ha just davant de l'església, un dels més vells del poble només superat pel que té a mig camí de casda seva l'Emiliu, fa temps que estava coix. Aquí al poble els bancs són dels antics, dels que tenen potes de ferro forjat i el seient corbat de fusta, quasi en forma de S.

Vaja, com els bancs que hi ha molts altres pobles i encara a algunes capitals. El cas és que amb el pas dels temps el banc s'havia quedat coix pel desgast d'una de les potes. A la sortida de missa de diumenge, quan hi seien les dones més grans per parlar del sermó de Mossèn Bombo, les veies a totes ben assegudes però apilotonades com un ramat d'ovelles, ben juntetes, perquè amb el pes encara feia més inclinació i la que era asseguda a la punta feia de tap. Només estava recte quan s'hi aseia, per menjar-se el seu entrepà medicinal, la Mercè de Cal Bola. El cas és que aquest matí he cridat als de la brigada i els he dit que ho arreglessin. La brigada municipal són dos, el Juanet "el coix" i el Cisquet de Voltes Baixes a qui un llamp li va malmetre la ma dreta que ara té del tot agarrotada i mig oberta. Perque ho enteneu, si li poseu una taronja a la mà dolenta, no li cau a terra encara que el fotis a ell cap per avall.

Han anat cap a l'església i allí han fet el desperfecte del dia, el desastre del mes i l'animalada de l'any. Al tornar de fer la feina m'ho han vingut a explicar. El Joanet m'ha dit:

Veurà sr. Arcalde, veurà que ens ha passat. Mentre el Cisquet aixecava el banc amb la mà bona, jo he agafat la radial i he decidit rebaixar una de les potes bones del banc per anivellar-lo. Com llavors tenia dues potes curtes i dues de llargues, he decidit tallar les dues més llargues amb tanta mala sort que m'he passat un pel i llavors el banc tornava a estar coix. Coi! he pensat, rebaixem de nou la pota que era coixa i potser el posem a nivell. I vinga, cop de radial però amb tanta mala sort que quan era a punt de fer el tall he trompessat i l'he tallat una mica massa. Llavors hem hagut de tallar les altres tres i així varies vegades fins que hem vist que ja no quedaven potes. I això és el que ens ha passat.

Total, he anat a la plaça de l'esglesia i he vist el que els meus ulls no volien veure. Ara el banc no té potes i ja no és un banc. Com la part de fusta toca a terra i és curvada, el Juanet i el Cisquet han eliminat un banc i han creat el primer balancí municipal. Ara hi posarem dos topes, un a cada costat, per evitar que quan s'hi asenti algu i per la baixada que fa el carrer, surti disparat i enlloc d'un gronxador passi a ser un trineu amb parada final a la farmàcia del Bernat que és recte pel camí i a pocs metres. Coses que passen per tenir la brigada més malferida de la comarca. De moment aquest diumenge, per evitar les critiques de les iaies, posarem a la sortida de missa les cadires de la sala de plens perquè estiguin ben comodes. Ja veurem com arreglo aquest estropicio.

Resposta per en Trincons.

Perdoneu tots els lectors d'aquest humil blog el retard en l'escrit d'avui però han passat coses rares a l'Ajuntament. De bon mati em truca la Mercè, la secretaria devoradors d'entrepans medicinals.

- Ñor calde non ciona net. Em diu

Mercè no em parlis amb la boca plena! empassa el que hi tens i abans de fer una nova mossada, parla.

- Dic, Sr Alcalde, que no fuciona l'internet.

Escolta'm, mira dins l'entrepà a veure si t'hi has fotut el ratolí o l'alfombreta i te'ls fotras a menjar.

- No, no hi son. Es que no es conecta.

Ara vinc, Mercè, ara vinc. Menja tranquila però respira.

Apa, cap a la Casa de la Vila. Tot el mati mirant amb el Sebastià que coi podia passar i al final hem descobert el tema. Mirant darrere de l'ordinador he olorat quelcom semblant a vi. Miro cap a les parets i veig unes taques, semblants a les cares de Belmez però vermelles.

Merceeeeeeèèèèèèè!

- Què, senyor alcalde.

No serà pas una casualitat que aquest mati tot menjant un dels teus entrepans que acompanyes amb vi del poble n'has llençat o t'ha caigut?

- Es que m'ha trucat la Prudencia i sap allò que et poses a parlar i a parlar i de sobte quan no saps que dir comences a explicar acudits? Doncs això, que me'n ha dit un de molt bo i, saps allò que et passa quan tens la boca plena i no pots evitar-ho i et surt tot disparat? Doncs això.

Però jo, sr. Alcalde, he netejat tot el vi que he vist i aquí a la pared s'hi pot posar un calendari per tapar-ho.

No he pogut més i ho he hagut de dir.

Un calendari? Que sigui del Raimat!. Però és que no puc treballar amb gent normal que m'han de tocat tots els tarats del poble? Tant complicat és treballar amb gent eficient que mengi a casa i vingui cagat i pixat!, La mare que em va...

El Sebastià s'ha tirat mitja hora amb el secador de cabell de la Paquita enfocat a la taca de vi de la torre de l'ordinador i al final, miraculosament i mentre no ens arriba un cable nou de la capital perque aqui no en tenim, el trasto ens funciona. Un pel lent, potser coma borratxo, pero ens funciona.

I resolt el problema m'he posat a redactar una carta per a solucionar els dubtes del Trincons de Cala Carmeta que, com bé recordareu, ens va apuntar el seguent:

estava jo guardant les ovelles a la vora de la mar i aprofita el temps per llaurar una miqueta el camp del costat que varen venir uns paios tot de verds amb uns orinals al cap i em varen demanar el carnet de conduir, amb una llengua tot extranya no els entenia de res, els senyors es van presentar com l'autoritat i jo els hi vaig dir que l'amo era vostè i qui eren ells per no deixar-me treballar, em van dir que tenia que anar a la comissaria a presentar les credencials, i jo em demano senyor alcalde que volen aquest paios, la partida de naixement, el llibre de família, estic molt acollonit senyor alcalde perquè aquells paios en van dir que tenia que parlar amb cristiano i jo no soc una persona de idiomes, i a mes treure un adhesiu de la marca Cat que portava el tractor però si aquesta es la marca del mateix estic tot preocupat, vostè em pot dir que tinc que fer?

Ja sé que la carta escrita havia d'enviar-la al Ministerio del Interior però tractant-se d'un cas succeit a l'aire lliure l'he remés al Ministerio de Asuntos Exteriores. El seu contingut és aquest:

Sr. Ministro de Asuntos Exteriores

Le escribo esta carta en condición de alcalde de mi municipio para disipar las dudas surgidas con un vecino nuestro que, hallandose guardando sus ovejas cerca del mar y aprovechando el tiempo para labrar un poco el campo del lado, notó la presencia de unos individuos vestidos de color verde y equipados con unos orinales en la cabeza. Estos dos seres le pidieron a este vecino el carnet de conducir y se dirigieron a el en un idioma que el desconocia. Entienda en este punto que en nuestro municipio solo se habla el idioma originario de nuestros ancestros y no es otro que el catalán. El vecino asegura que los dos personajes de verde se le presentaron haciendose llamar "la autoridad" y anotese que el vecino, don Trincons de Cala Carmeta que es de muy buena casa y familia, les recordó que el cargo de maxima autoridad corresponde a mi persona como alcalde. Los seres verdes le insistieron que debia llevar sus credenciales a la comisaria con las dudas que esto le ha causado al vecino ya que no sabe cual de ellas presentar. El caso es que en nuestro municipio no hay dada de alta ninguna comisaria como actividad de negocio o entidad. Si existe una caserna de la Guardia Civil regentada asiduamente, que no dirigida, por tres agentes dos de los cuales son soldados y el tercero un sargento. Sigo con el relato porque, para finalizar su disgustosa presencia ante nuestro vecino, los dos hombres verdes le pidieron a este que sacara de su tractor un adesivo con la iniciales CAT cuando don Trincons mantiene que se trata de la marca del vehiculo, iniciales que corresponden a Confederación de Automobiles y Tractores CAT. Explicados los hechos le rogaria que averiguase si se ha implantado recientemente en este pais algun nuevo cuerpo de seguridad que destaque por el porte de orinales identificativos en la cabeza y la vestimenta de color verde. Ciertamente la indumetaria se asemeja a la de la Benemerita pero por todos es sabido que estos , en lugar de orinales verdes, cubren su cabeza con croisants negros de charol. En caso de confirmarse la no presencia de un nuevo cuerpo de seguridad ordenaria, si usted lo permite, la busqueda y captura de estos hombres verdes y encargaria esta labor a los agentes de nuestra caserna. Seguro que los encuentran y con la maxima celeridad. Quedo a su disposición y pendiente de respuesta.

Baldiri

El Alcalde

Apreciat Trincons. Espero que cas on us heu vist involucrat tingui una solució ràpida. Si torneu a veure als dels orinals, aviseu a la Guàrdia Civil. Si per un cas veieu a la Guàrdia Civil, aviseu als dels orinals. Demà donaré resposta a la consulta del Pepet i la Maria.

L'estelada i en Montilla

Anem per pams perquè he de parlar de coses ben diferents. Comencem per l'estalada. De bon matí l'hem penjada al balcó de l'Ajuntament. Devien ser les sis del matí quan han vingut el Biel, el Jaume i el Just, els tres regidors del meu partit, i al cap d'uns minuts han arribat el republicà i el nacionalista a més del secretari. Ara direu, coi! set persones per penjar una estelada?
Doncs si! set persones perquè diuen que al nostre país n'hi ha tres que miren i un que treballa o sigui que per si un cas erem sis miran i dos treballant mentre jo coordinava tota l'operació. Hem tardat ben poc a posar-la al balcó i una mica més penjar-la. Quan la teniem ben situada ens surt el Sebastià i ens diu que no duia les cordes i que les tenia a casa.
S'ha de ser capbuit! li he dit jo. I he afegit: Tu, o ets tonto perquè ets secretari o ets secretari perquè ets tontu!
Tres minuts i el Sebastià ja havia anat a casa tot pujant al pis de dalt per agafar les cordes i havia tornat. Si n'es d'eficient aquest xicot quan li crides!
Quan erem a punt de lligar l'última corda, sorpresa!. La parella de la Guardia Civil que feia ronda o sigui el Paco de Ca la Bernarda i el Celestino de Cal Sord fent-la petar pels carrers.
Alto! ha dit el Paco. Ja l'hem cagat de ple (he pensat), no n'erem prous que han hagut de venir els homes de Harrelson versió enciam a tocar-nos allò que no sona.
Que no ho veieu que està torta! ha dit el Paco. Apa, despenjeu-la i torneu-la a penjar bé. Foteu-la bé que cada any us queda de gairot. I ens han anat guiant i al final, per primer any, hem posat l'estelada ben recta. Sort d'ells dos i sort de la caixa de l'Ajuntament perque penjar l'estelada al nostre poble te un plus afegit. Per evitar que el Sargento Pérez, el cap de la caserna de la guardia civil nascut a Salamanca i més curt que un pal de xupaxup, ens xafi la guitarra i ens prohibeixi penjar l'estelada, li regalem un viatge de tres dies a Mallorca i així el dia 11 no és mai al poble.
Una setmana abans, quan va a la carniseria a comprar fuets i llonganises per fotre's la panxa més grossa, pengem un cartell que diu: Avui i només avui, amb la compra de fuet et pot tocar el viatge. I quan passa per caixa la Remei li diu: Coño sargento, otra ves le ha tocado el viaje y ya van diez años! que suerte que me tiene sargento, otra ves a Mallorca.
I l'altra s'ho creu i se'n va a Mallorca. I quan torna ens diu (en el seu català especial): No ureu pusat a la barconada de l'achuntament la bandera esta, oi que no u eu fet?
Home, Péresss, vostè es pensa que som rucs i ens la jugariem. Res, aquí res. Aquí ens agrada la bandera de sempre, la de la gallina blanca. Sort que mai surt de la caserna perquè és on dorm i menja. Qualsevol dia ens enxamparà però ja ens inventarem alguna cosa.

Per acabar una cosa que tenia pendent. El viatge del Montilla. Ja us deia que va venir ahir però no el varem rebre. El Sebastià va apuntar-ho malament a l'agenda. Li van dir que venia el dia 10 a les 12 i ell va apuntar que venia el dia 12 a les 10. Total que ahir va arribar a la Casa de la Vila ben puntual i s'hi va trobar a la Mercè. la que es menja els entrepans medicinals, cada dues hores. Entre ell que és "parco en palabras" i ella que sempre té la boca plena i a sobre parla i va escupint molles i pels costats, debien semblar el Duo Sacapuntas. El cas és que mentre en Montilla s'esperava els regidors del poble erem, com cada migdia, fent la partida de botifarra al Casal. Ja em va semblar veure un cotxe de luxe però vaig pensar: coi, uns altres pixapins que volen comprar una casa, ja els donaran dia i hora.
Quan feia 15 minuts que s'esperava en Montilla, la Mercè li va dir que havia de sortir perquè havia de tancar la Casa de la Vila perquè ella a aquella hora sempre se'n va al Casal a fer el cafè amb llet i acte seguit com el cafè amb llet li provoca un efecte de purga, ha d'anar a veure en Roca perquè si no hi va, li fa mal la panxa. Escoltada l'explicació, en Montilla se'n va anar i no va ser fins la tarda que ho varem saber. A veure si demà tinc un raconet i truco perque em doni hora de nou. Ara us deixo i a la tarda respondré preguntes que m'heu fet arribar.

Els pixapins volen casa

Renoi ! Si en rebem de visites a la Casa de la Vila! Entre els repartidors que van al super i que s'equivoquen, els que s'avorreixen i es pensen que és el casal i els pixapins que venen de compres, aquella casa sembla una granja. El cas és que ahir dimarts van venir a fer la visita la tipica familia de Pixapinilandia que vol evitar que els pobles petits desapareguin tot comprant les seves cases i convidant els caps de setmana als seus amics. Els d'ahir eren pijos però pijos. Van aparcar el BMW davant de la fruiteria de la Roser que és on sempre aparca el Bernardu, el mecànic que ho toca tot i no arregla res perquè sempre li falten peces que ha d'enviar a buscar. Per tant, els pixapins van comencar amb mal peu i van anar a pitjor. Van creuar tota la plaça dient bondia a tot allò que es movia ja fossin persones, gossos o llençols estesos. I van entrar a l'ajuntament preguntant per la màxima autoritat.

La maxima autoritat? Però qui coi es pensen que mana en un ajuntament? El General Franco? El Palomino? Coi, mana l'alcalde o almenys o això sembla.

Els vaig rebre. Un matrimoni de mitjana edat amb oficina a la Diagonal i casa al barri de Pedralbes. Els havien dit que es venia una casa i la volien comprar. De fet de casa no se'n ven cap sino que es lloga però això mai els ho dic.

La conversa va ser l'habitual com en altres casos. Vull dir que de pixapins en rebem cada mes i sempre els pregunto el mateix.

Bon dia, vostès diran.

- Volem comprar la casa que està en venda al poble. Sap de qui és? la podem anar a veure? Ah, per cert, quant en demanen?

I jo els vaig dir: Vostès en quina condició volen venir aqui al poble?

- Com vol dir en quina condició, respon ell.

Vull dir si hi pensen venir cada cap de setmana o més sovint per oferir-los un pack o un altre.

- De quins packs em parla?

Miri, tenim el pack del marge, el pack gent de sempre, el pack fabada litoral i el pack som de capital. Quin trien?

- No sé què vol dir? Què és això dels packs? diu l'home amb rintintin.

Li explico. Vostès vindran aquí de cap de setmana tot pensant-se que el poble és seu. Hi portaran als amics perquè vegin com d'incultes i pobres som els vilatans d'aquesta vila, faran morros quan hagin de fer cua a la botiga de queviures perquè dues dones parlen més del compte. I això té un preu i va en packs que els poden fer la vida aquí molt més agradable.

El pack marge serveix per quan arribi el temps dels espàrrecs. Vostès, els pixapins, són incapaços de trobar-ne ni un i nosaltres els agafem tots. Amb el pack jo els hi poso gent del poble repartida pel marge on vostès vagin, a pocs metres seus, i ells fan veure que no en troben cap i així vostès, a base d'hores, en van arrencant uns quants. Hi ha un suplement i si el paga li plantem esparrecs de grans dimensions tocant al mateix marge.

Llavors tenim el pack gent de sempre que és per quan vinguin vostes acompanyats dels amics el cap de setmana. Donem deu euros a quatre senyores del poble i al Bernat de la Farmàcia i quan els vegin els saludaran amb amistat, com si els coneguesin de sempre, faran una carentonya als nens i quan els seus amics parlin diran allò de: que en té de raó, que en son de llestos els de la gran ciutat.

L'altra pack és el fabada litoral. Quan vinguin i comprin a la carniseria ens avisen abans i llavors canviem les etiquetes de les llonganises de Cal Tarradelles per unes on hi posa "embotit del poble, recent fet". La Mingueta, una de les iaies del poble, s'asseurà a la cadira que hi ha dins i, tot fent que s'espera, els anirà dient: que ens són de bones aquestes llonganises i quina sort que les puguin prendre cap a la capital. En aquest pack la iaia és optativa i la poden posar vostes si la porten de Barcelona.

I l'últim pack és el som de capital. Aquest és el que més anima si venen acompanyats amb els amics. Tots els del poble ens posem boina i les dones el mocador al cap. Llencem un grapat de fems pels carrers i amaguem els cotxes a les afores. Vostès i els seus amics veuran tota la gent del poble amb ovelles i cabres pasturant pels carrers. Fins i tot el Juanet que és coix i que li lliguem una cabra al braç i la cama bona al fanal de la plaça no sigui pas que la cabra estiri i el foti per terra.

La dona no va poguer aguantar més i va dir: Anem Borja, que aquest paio ens pren en el pel.

I ell va dir: Tot això per ser del poble?

I jo vaig respondre allò de sempre: NO, tot això per semblar del poble. Apa siau, bona nit i tapat. Si voleu casa aqui no en trobareu.

Bé. m'he allargat massa. Demà us explicaré la visita que ha fet avui al poble en Montilla. El cas és que ens hem equivocat perquè varem apuntar la data malament i no sabiem que venia avui o sigui que quan ha arribat a la Casa de la Vila el Montilla s'hi ha trobat només a la Mercè del Cal Bola. Aquest senyor, Peret Cal Bola, era el pare de Mercè i li van posar aquest renom perquè, com ella, era capaç de taponar, diguem-ne ompliar per ser més fins, la porta de la Casa de la Vila tot sol. Ell era l'aguatzil i si es posava davant volia dir que la casa era tancada. Doncs avui en Montilla s'ha trobat a la Mercè que ens fa de secretaria cruspint-se l'entrepà medicinal de les 12. Dic medicinal perquè se'n pren un cada dos hores, com si fossin pastilles. Total que l'home, en Montilla, ha vist aquell panorama i ha tornat a Barcelona. Demà us ho explico tot amb detall i responc les consultes que heu fet arribar (Trincons, Pepet i Maria). Vaig a sopar que avui és dimecres i toca plat calent a taula.